Què és la psicologia infanto-juvenil?

La psicologia clínica infanto-juvenil es troba dins l’àmbit sanitari i està orientada a satisfer les necessitats derivades de possibles dificultats que es poden trobar durant l’etapa de la infantesa o l’adolescència. Amb el propòsit d’aconseguir el benestar emocional i un bon desenvolupament, pretén reconduir aquelles situacions en què les emocions, els pensaments, i/o els comportaments generen malestar o interfereixen de manera negativa en algun àmbit.

 

Quan s’ha de consultar?

És molt normal tenir dubtes sobre si aquella preocupació és habitual, o si aquell comportament és l’esperat per la seva edat,… la resposta és més senzilla del que habitualment ens pensem. Tot i que en propers articles parlarem més detalladament dels signes d’alarma i aquells símptomes més específics que hem de tenir presents quan parlem de diferents trastorns, la nostra premissa és que hem de consultar sempre que apareix un malestar que es manté un temps i produeix emocions negatives i/o interfereix en els àmbits familiar o social del nen o l’infant.

 

Què hem de fer si creiem que el nostre infant o adolescent necessita ajuda?

Què fem si des de l’escola ens han recomanat consultar un psicòleg?

 

 

On podem consultar?

Existeixen dues grans opcions a l’hora d’iniciar un tractament o intervenció. Per una banda, podem iniciar-lo des de l’àmbit públic. El procediment és el següent: podem dirigir-nos al metge de capçalera o pediatre i exposar-li la nostra preocupació. Serà ell qui derivarà a l’infant al CDIAP (Centre de Desenvolupament Infantil i Atenció Precoç) per als nens i nens de 0-6 anys, o bé, al CSMIJ (Centre de Salut mental infantil i juvenil), que avarca dels 6 als 18 anys.

Per altra banda, la intervenció pot donar-se des de l’àmbit privat. És aquí quan moltes vegades sorgeixen els dubtes sobre quin dels centres escollir i quines variables hem de tenir en compte. Al Centre de Psicologia Creixent creiem que és important demanar referències a l’escola i a l’entorn, que puguin oferir dades i informació més específica i fiable. També s’haurà de tenir en compte l’acreditació dels professionals que portaran a terme la intervenció.

Un cop escollit el camí a seguir, s’ha de consultar l’especialista per abordar les preocupacions i avaluar quines són les dificultats sorgides i el grau d’interferència i malestar que poden suposar tant a l’infant com a l’entorn. Aleshores, es valorarà quina és la millor manera de donar-los resposta i iniciar, si s’escau, la intervenció el més aviat possible. Majoritàriament es concerta una primera entrevista amb els cuidadors de l’infant o adolescent en què s’exposa aquest motiu de consulta. Aquesta informació es complementa amb una primera visita amb el nen o l’adolescent. Una vegada donada tota la informació, es dissenya una intervenció, marcant els principals objectius a treballar.

 

Quin és l’objectiu de la intervenció?

La intervenció psicològica té com a objectiu donar resposta a les necessitats transitòries o permanents que presenten els infants amb trastorns o amb risc de presentar-ne.

 

Quins són els tractament més eficaços?

Diferents estudis mostren que els problemes infantils afecten entre el 12 i el 20% dels infants i adolescents, pel que ha estat imprescindible en els últims anys investigar, modificar i crear estratègies terapèutiques que assegurin una intervenció més adaptada a les necessitats dels infants i adolescents i, per tant, un major èxit terapèutic.

Afortunadament la psicologia clínica infanto-juvenil ha esdevingut, en els últims anys, una disciplina amb caràcter propi dins de la psicologia. Ha aparegut un interès creixent tant a nivell assistencial com en el camp de la investigació.

Actualment, sabem que els tractaments més investigats i eficaços són els tractaments cognitivo-conductuals. Tot i així, això no significa que la resta no siguin eficaços, sinó que no s’ha investigat prou i, per tant, no es tenen resultats vàlids.

Sabem que un diagnòstic curós i una intervenció precoç són factors importants per a un bon pronòstic, el que és el mateix, esdevenen components clau en l’evolució. És per això, no podem minimitzar ni relativitzar les dificultats dels nens i joves. Hem d’estar atents a les senyals, donar-los la importància que es mereixen i, sobretot, escoltar-los.